Aquest bosc que em contradiu / és fosc i humit i ple de fang
espès de pins i vegetals / i un greu misteri de petjades animals
És la vesprada i entro al bosc / per un camí que cada cop és menys camí
un sol rosat d’alçada baixa / m’acarona les espatlles,
per endavant una foscor de soterrani / desdibuixa la bellesa forestal
A cada pas m’endinso més / a la foscor del meu estómac
I enmig de tot / de la pinassa, de les pedretes, del romaní
m’he preguntat: / I si vingués un porc espí?
-M’he equivocat, / un porc senglar volia dir-
I dins del bosc entrant la nit / quan em pregunto què faria si vingués
una bestiola cap a mi / no em se responde
estic confosa: / fer-me l’estàtua, apretar a correr,
o llençar un crit de cerimònia cap al cel
i pregar per no ser l’àpat d’un mamífer afamat
Aquest bosc que em contradiu / em diu que sóc
menys fruit vermell del que em dic ser,
el neci espant de ser menjada / em paralitza
Per les escames de la pell / em regalima la suor
com una massa que em delata / olor de greix i gasolina
i carreteres asfaltades,
malaurada filla metroponitana.
